El projecte s'aborda com una reinterpretació de la tipologia caserna clàssica espanyola, en què la sobrietat, la practicitat i la senzillesa a l'hora de resoldre qüestions constructives i funcionals prevalen sobre tota la resta. A aquest plantejament hi afegim un especial interès per adaptar el volum construït a la topografia del terreny i la possibilitat de les fuites visuals que la ribera del Manzanares ens ofereix.

Els espais projectats són sobris i senzills, però dotats d'una qualitat espacial pròpia d'una arquitectura que aprofundeix la relació humana de l'usuari amb l'edifici i les escales.

La disposició dels volums és, a priori i deliberadament, clàssica. En la composició i en la proporció. Però és un classicisme pensat de manera abstracta. Els plànols que divideixen els ordres del projecte es desintegren a les cantonades, es fonen amb l'interior de l'edifici, es comprimeixen i expandeixen buscant sempre aquest joc volumètric de la façana que té a veure essencialment amb el recorregut del sol i amb els espais que darrere s'amaguen o s'obren al paisatge.

L'edifici projecta sobre l'espectador la seva enganyosa simetria, que es veu modulada pel caràcter dels espais interiors a cada façana, de les entrades, de les sortides, de les esquerdes i dels ràfecs, acceptant naturalment la forma resultant d'un programa de necessitats funcionals i de solejament que no és, naturalment, simètric.

S'organitza en tres sectors clarament diferenciats, amb usos i estratègies energètiques específiques. Aquests 3 sectors es lliguen entre si mitjançant un llarg pati enjardinat que proporciona frescor, fuites visuals i comunicació entre les diverses plantes i amb l'espai circumdant.